Dijous, dia 1 de maig. De Valls a la Cerdanya i Villefranche-de-Conflent. Nit a Perpinyà.
Comença el viatge. Tots puntuals a la parada d’autobús i amb ganes de passar-ho bé. A dos quarts de 8 ja hi som, però… falta una motxilla! L’han posat amb les maletes? Ha quedat al taxi? Què hi ha dins? És molt important? Com que no es troba, a dins només hi ha menjar i s’està fent tard, decidim sortir sense la motxilla. Anem cap a la Catalunya Nord, tot passant per Vilafranca, Martorell, Berga… parem a esmorzar al Túnel del Cadí (a l’àrea de servei, no al túnel, és clar, per esmorzar, estirar les cames, i el que sigui necessari) i després, anem cap a Font Romeu, on arribem cap a quarts de 12. Un cop hem dinat, agafem el conegut Tren Groc cap a Vilafranca de Conflent i hem gaudit molt del paisatge, del tren històric, i d’aquesta primera activitat prevista per la comissió organitzadora del viatge per enriquir la nostra sortida. Per una petita confusió (s’havia de prendre dinar), algú ha acabat dinant una barreta energètica de la màquina de l’estació, però com que no hi ha res millor dels viatges que poder explicar anècdotes, amb aquesta i la de la motxilla, ja en portem dues.
Arribem vora les tres de la tarda a Villefranche-de-Conflent. A la porta de la ciutat ens hi espera la guia. Fem una foto de grup i comencem la visita. Entrem per la porta principal i iniciem l’ascens pel carrer Major (o de Sant Joan) i fem una primera parada a una torre de defensa i a una casa senyorial annexa. Continuem pel traçat antic fins a la plaça de l’església, on també hi trobem l’ajuntament. Se’ns explica que, durant els segles XII i XIII, aquesta plaça acollia un important mercat de llana, amb gran rellevància a nivell europeu. Passem també per la porta de Sant Pere i la porta d’Espanya i accedim a les muralles cobertes, un sistema defensiu dissenyat per protegir-se des dels punts elevats. En acabar la visita no ens en podem estar: cantem What a Wonderful World al peu de les muralles i gaudim d’una estona de passeig lliure.
A dos quarts de sis, ens recull l’autocar i anem cap a Perpinyà, on ens allotgem davant de l’estació. A les vuit sortim a sopar en petits grups, però acabem coincidint 27 comensals al mateix restaurant i gaudim d’un sopar animat i assequible. A les deu, tornem a l’hotel (és l’Appart’City Confort Perpignan Centre Gare): cansats, però contents.
2 de maig – Perpinyà, Prada, Sant Miquel i concert a Pézilla-la-Rivière
Ens llevem aviadet, esmorzem i cap a les 9 sortim direcció les Orgues d’Ille on tenim visita a 2/4 de 10. El paisatge d’aquest conjunt geològic singular, format per xemeneies de fades i agulles esculpides pel vent i l’aigua, crea una atmosfera única i tot ens convida a cantar-hi el «Pirineu». Cantar als Orgues d’Ille és com fer-ho dins un temple natural: les formes de pedra creen una acústica suau i acollidora. Amb el Canigó al fons, l’experiència esdevé gairebé màgica, com si la muntanya escoltés i retornés la nostra veu. Cantar als peus del Canigó, és cantar envoltat de llegenda i identitat catalana.
Cap a les 12 marxem cap a Prada de Conflent (Prades) i fem un recorregut pel poble amb l’Enric: veiem l’estàtua de Pau Casals, el Casal Català i l’església, amb un retaule considerat dels més grans de França. Pugem a la muralla antiga sobre el riu Tet, ara desviat d’aquesta zona. A la una anem a dinar al restaurant L’Orri. A les tres sortim cap a Sant Miquel de Cuixà, on visitem el claustre romànic més gran del món, molt gran amb 3 naus que s’han afegit al llarg dels segles, una església de pedra nua i austera, i la cripta descoberta per Puig i Cadafalch. Ens impressiona la història del monestir i l’empremta de Pau Casals que va propiciar-ne la reconstrucció, i que hi va tornar a tocar el violoncel, el 1950 i sense el sostre, després de molts anys que el monestir havia quedat en silenci. Nosaltres, en honor seu i impregnats de l’entorn, hi cantem «El cant dels ocells». En una projecció, veiem com es formava el cor que separava el lloc dels monjos de la part dels peregrins.
Cap a les sis tornem al bus i marxem cap a Pézilla-la-Rivière, la vil·la que ens acull per fer-hi el concert que hem fet durant aquest viatge. El concert té lloc al centre cultural, on ens preparen una sala per assajar i canviar-nos. A les vuit ens ofereixen un sopar fred, abundant i variat i malgrat algun petit incident amb unes cadires en canviar-nos de roba, a les nou comença puntualment el concert, on cantem diverses cançons per la pau, espirituals negres, gòspel, evocacions al Pirineu… podeu veure-ho en més detall en aquesta publicació. A dos quarts d’onze tornem a l’hotel. Quin dia més intens!
3 de maig, dissabte – Perpinyà, Rivesaltes, i la memòria de l’exili, Elna i Perpinyà.
Ens llevem, esmorzem i a dos quarts de deu sortim cap a Rivesaltes. A les deu visitem l’exposició del Memorial, i a les onze la Laura ens explica la història del camp d’acolliment. Ens explica que a l’inici va ser un camp militar i, cap al final de la guerra civil espanyola, fou un camp per acollir als refugiats republicans que van fugir. El 1941 també va acollir a jueus que fugien dels paisos que controlaven els nazis i a gitanos que veníem del nord de França, i d’Alsàcia, on també eren perseguits pels nazis. Al 1962 va acollir als musulmans algerians (harkis) que s’havien posat del costat dels francesos durant la guerra d’independència d’Algèria per sortir del domini colonial francès i que van haver de marxar a corre-cuita del país. Aquest camp ha estat actiu fins el 2007, i es va inaugurar com a memorial, el 2015. La visita ens colpeix. Abans de marxar, cantem Krinitza amb el cor encongit.
A les dotze anem cap a Sant Cebrià, on dinem a l’hotel Belvédère. A les tres visitem la Maternitat d’Elna. Tot i que l’edifici està en obres, una guia ens explica l’obra humanitària d’Elisabeth Eidenbenz, que va salvar la vida de gairebé 600 infants. Elisabeth Eidenbenz, de nacionalitat Suïssa, parlava castellà perquè havia estat a Espanya en ajuda humanitària, al costat República. La maternitat es va a obrir el 1939 i la gestapo la va fer tancar el 1944. Els nadons que hi van néixer eren de dones refugiades dels diferents camps del voltant: Argelers, Rivesaltes, Sant Cebrià…) i del de Gurs que estava més lluny.
A les cinc anem a Perpinyà, on fem una visita guiada pel nucli antic amb l’Iu Escape (l’Ives), el regidor de cultura amb qui vàrem contactar per organitzar el concert de Pézilla-la-Rivière.
Ens trobem al Castellet i entrem a la vila antiga per la porta de Notre-Dame. Passem per la llotja, l’ajuntament i la diputació. De fet, abans eren tres edificis i ara es tot ajuntament, ens expliquen la composició curiosa dels 15 consuls (rics, de classe mitjana, de classe menor i la resta de gent). Anem cap a la catedral i l’església de Sant Joan el vell, que a aquesta hora estan tancades. Seguim pel cementiri medieval, la casa Xanxo i tornem al Castellet. Ens acomiadem del Iu i anem acabant la jornada, a sopar en petits grups en diferents llocs de la ciutat. Avui ha estat un dia d’emocions sentides…
4 de maig, diumenge – Perpinyà, Colliure, Sant Climent i tornada a casa
Aquest dia l’hauríem pogut anomenar «Colliure, el diluvi» o anècdotes amb la pluja i les carreres que el Pep i la Montse han fet amb la cadira de rodes, la qual ens ha ajudat durant el viatge per poder fer més amena la sortida a la Victòria, que encara ha de fer una mica de bondat, i a qui han portat per tot arreu a tota velocitat i per tot tipus de terrenys, fins i tot amb la pluja. Ens hem llevat aviat, hem esmorzat, i carreguem les maletes per sortir cap a Colliure. El cel és gris i molt ennuvolat i a les deu fem un tomb pel poble i comença a ploure. A tres quarts d’onze entrem al castell per fer-hi la visita, que començarà a les onze. El guia ens explica la història del castell i de la ciutadella. Al pati d’armes ens explica com era a l’antiguitat i que també fou utilitzada com a presó per a refugiats per que es creia que podrien donar problemes, degut a les seves idees polítiques, als camps d’acolliment i de refugiats. A la sala de la reina hi cantem Vestida de nit. No podem fer tota la visita exterior a causa de la pluja, però quan escampa sortim i a dos quarts d’una el bus ens recull.
A les dues arribem a Sant Climent de Peralta per dinar a La Masia. El menjador és preciós i el dinar, excel·lent. En acabar, agraïm a la comissió la feina feta i cantem No saps pas com em lliga, Hallelujah i Songoro Cosongo. Fem la foto de comiat i a les cinc emprenem el viatge de tornada, i arribem vora les vuit a Valls.
I, en resum…
Doncs en resum, tal com ens ha recordat la Rosa, des del primer moment, tot ha anat com una seda. El desplaçament, a càrrec d’un conductor molt jove, en Josep Maria, que és jove però amb una conducció impecable, i que ha ajudat a que el viatge transcorregués amb tranquil·litat, seguretat i bon humor.
Durant els dies de convivència, tant cantaires com acompanyants hem gaudit d’un ambient relaxat i agradable, que ha afavorit la conversa i l’apropament entre tots. Malgrat els anys compartits a la coral entre assajos i escenaris, hem tingut l’oportunitat de conèixer-nos millor i de descobrir històries i vivències personals. Aquests dies han propiciat converses i complicitats que costen de trobar en el dia a dia. La visita ens ha permès fer una immersió emotiva en el Camí de la Retirada. Quasi tothom hi ha pogut connectar amb alguna història personal o familiar: parents o coneguts que, aquell fred febrer del 1939, van travessar aquests mateixos camins. I, com no podia ser d’altra manera, el concert, en conjunt, o cantar Krinitsa a Ribesaltes, la Cançó de Bres a la Maternitat d’Elna, El cant dels ocells a Prada de Conflent, l’havanera de la Sílvia Pérez Cruz a Colliure, o el No saps pas com em lliga i l’Hallelujah de Leonard Cohen, a la sobretaula de l’últim dia, tot plegat, cantant amb el cor i des del cor, en espais plens de significat, i que ha estat alguns dels moments que més ens han impactat. Ens ha commogut també la catalanitat profunda de la gent amb qui ens hem anat trobant i veure amb quina il·lusió i orgull parlen el seu català. Tot ha fluït amb harmonia: ni malentesos, ni tensions, ni discussions. Només complicitat, ajuda i molts somriures. El calendari i els horaris s’han complert amb precisió: una activitat darrere l’altra, tot a tempo, com si fos una bona partitura.
I per acabar, un dinar que semblava de noces: un ambient clar i fresc, amb olor de terra mullada després de la pluja, i una cuina catalana per llepar-se els dits. La tornada a casa àgil, tot i coincidir amb la fi del pont de l’1 de maig. Definitivament, la sortida de la coral a la Catalunya Nord ha estat, senzillament, rodona.
Text: recull i reinterpretació de les cròniques i anècdotes de l'Adela, la Maite i la Rosa; Fotos dels cantaires de la coral (Daniel i Maria, Montse O., Remei, Adela, Lluïsa i Tonet, Aurora i Lau, Agustí i Carme, Maria Antònia, Paquita i Joan, Montse M. , Rosa), Guia, itinerari i enllaços de la Candela i el Joan; Vídeo final, del Joan Gasull. Comissió organitzadora del viatge: Candela, Maite, Sonia, Montse i Joan.
Gràcies comissió i gràcies, Junta! sense vosaltres, tot això no hauria estat possible.
